Ja has tornat a treballar? Com estàs?

Doncs fantàsticament FELIÇ.

Aquesta setmana he anat al primer FailConWomen i he trobat el discurs molt refrescant. Dones, professionals i mares que parles de compatibilitzar totes les esferes de la vida d’una dona sense excluir-ne cap. Especialment m’ha agradat el comentari de Conxa Oliu (directora del sabadell professional), comentant que “darrerament veu una tendència cap enrera” pel que fa el dret de les dones a compatibilitzar i realitzar-se com a professionals i mares. Jo ens dic els “neo-hippies” perquè no he trobat el nom correcte, però les dones de generacions anteriors van lluitar perquè tinguéssim drets semblants als dels homes, perquè les joves de la nostra generació poguessim ser informàtiques, enginyeres, perquè la que volgués treballar fora de casa pogués fer-ho. I nosaltres ens dediquem a posar-nos pals a les rodes entre nosaltres.

Quan el pau tenia 5 mesos se’n va anar a la guarderia tot el dia. Vaig buscar una guarderia que em donés confiança, vaig anar a conèixer el personal i vaig demanar opinions. Estava convençuda que el deixava en bones mans i jo NECESSITAVA tornar a pensar alguna cosa més que robeta, potitos, papilla de fruita i caquetes. Volia parlar d’implantació, de regression testing, de plans de projecte, d’optimitzacions i d’estalvi, perquè a la jo professional li encanta la seva feina. Sense el repte diari d’acompanyar els clients en millores mitjançant tecnologia, no puc ser feliç. Jo no sóc jo si no sóc professional, o mare o amiga, o germana o filla. Les diferents facetes de mi mateixa em fan ser jo, i no vull anul·lar-ne cap, forçada per una “moda” de dubtosa procedència que estableix normes clares sobre què vol dir ser “bona mare”.

Ser bona mare neo-hippy vol dir morir de tristesa quan tornes a treballar i abandonar la teva carrera per cuidar els teus fills. No hi puc estar d’acord. Ser mare et fa millor professional. Surt temps d’on no en tenies i aprens a organitzar-te amb una eficiència que no sabies que fos possible. Ho va reconèixer l’helena torras en aquesta mateixa coneferència i no hi podria estar més d’acord. Quan la gent em pregunta: però com arribes a fer tot el que fas i a sobre ara fas un blog extra? jo penso: i tu no has pensat en optimitzar els teus dies?

 

Els millors consells que m’han donat

20Davant d’una situació d’absoluta incertesa i alta responsabilitat com un embaràs, la gran majoria demanem opinions i consells. Molts ens arriben gratuitament, però molts són demanats: “i tu què vas comprar? què fa falta realment? Segur que sabré si es troba malament? etc…

Aquests són els que més servei m’han fet a mi (cada dona és un món!):

1. No compris per “si de cas”: El món no s’acaba amb el teu part. (copyright Viktoria Löwenthal, http://www.maremeva.net/) Per a tu, durant uns dies/setmanes/mesos pot semblar que ha arribat l’apocalipsi i res és com abans, però les tendes i els supers continuen oberts i tens familia/amics que hi pot anar i comprar el que et faci falta. a més ara existex internet! Pots demanar el que vulguis des del teu movil i t’ho portaran a casa.

2. Tot es “normal” i es cura amb el temps, quan es puntual (copyright, supermami Bego!) Si li surt un borrissol, fa un caca lletja, li surt un granet, un dia no vol menjar,   té una fase contestona, no vol jugar amb la joguina que més li agrada… tot és “normal” en una única ocurrència. Si es repeteix i augmenta, potser necessitis consulta, però si evoluciona/millora sol, no fa falta anar a urgències cada setmana. Aquest en especial, m’ha estalviat molts mals de cap!

3. Ser mare et farà millor persona, però no serà gratis (copyright, Rocio, gran psicòloga infantil). Ser mare et remou el més profund que tens al cervell: allò que vas interioritzar quan no sabies ni parlar. Ho reprodueixes per instint. Evitar els comportaments que fan mal als teus fills, representa enfrontar-te amb les coses que més mal et fan a tu, però definitivament VAL la PENA.

Que mono, li dones el pit?

Totes les mares amb nens menors de 4 mesos han sentit aquesta pregunta milers de vegades. Enlloc de dir-te, ostres com ho portes, que tal els primers mesos, noooooo… la carnissera, la peixetera, l’infermera del cap, la metgessa de capçalera, ta mare, algunes amigues, conegudes, companyes de feina… veieu un patró? SI: totes dones, però no totes mares (moltes no)

Possibilitat A: sí li dones el pit, et somriuen i et pregunten què tal dorm, com va tot. etc

Possibilitat B: no li dones. Al principi ho deia tan tranquila. La següent pregunta és: “has tingut algun problema? segur que ho fas bé? Mira, jo conec una noia que es dedica a ajudar en aquest tema.” Durant els primers quatre mesos de vida del meu fill em van arribar 10 tarjetes de visita de 10 persones “expertes en relactar”.

Després respondre “no” a la pregunta les tres primeres vegades, vaig començar a dir “no” fluixet i va començar la culpa. Pero clar… després de la cinquena tarjeta va sortir la que porto dins i vaig començar a contestar “i vostè perquè ho vol saber?”. Em vaig menjar 3 tarjetes més amb la cantarella del “dona, no t’has d’avergonyir de res, és dificil no tothom en sap naturalment. Parla amb aquesta que segur que t’ajuda”

A la vuitena tarjeta, vaig deixar que sortís “atila” i vaig començar a contestar: és el meu problema com alimento al meu fill, gràcies”. A la desena tarjeta, vaig deixar anar un parell de “miri, si tantes ganes en té li deixo el nen perquè li doni el pit vostè” i ja no en vaig rebre més.

El meu fill té quasi 5 anys. No havia trobat temps abans de recomençar un blog, però ara que ho faig, necessito parlar del neo-hippisme sumisor. Aquesta corrent retornadora als origens on s’exigeix que tota bona mare doni el pit minim un any, agafi una exedència mínima de 6 mesos, estigui amb el cor trencar per deixar el seu fill a la guarderia (no abans de l’any), agafi reducció de jornada fins als 6 anys, faci pastissos setmanalment, sàpiga fer xampú i xarop de la tos amb herbes naturals, compri menjar ecològic, no li doni ni un potito comprat, no introdueixi el rebossat i les patates fregides fins passats els 5 anys, faci servir panyals ecològics dels de rentar… Really?

La maternitat és un festival hormonal i sentimental. Sempre estàs al límit del que no saps, improvitzes, perds control, i moltes vegades també hi perds els papers. NO NECESSITEM CULPES ADICIONALS i menys d’altres dones i d’altres mares. Sincerament, crec que el que necessita un nen es una mare FELIÇ amb ganes de jugar, de riure, d’estar per ells, que els cuidi, que els curi, que tingui la força interior per marcar els limits quan fan falta, però tambe una mare que s’equivoqui, que tingui sentit de l’humor. Els nens absorveixen sobretot sentiments: la culpa és un que no vull transmetre al meu fill.

Tornada a a vida digital

Durant molts anys escribia sota el meu “alter ego digital”: la jefa de la ironia, en un blog sobre les grans casualitats de la meva vida i altres temes relevants (http://laironiadelmundosigue.blogspot.com). No mentiré, m’encantava escriure al blog (i encara m’encanta).

La decisió de ser mare va aparèixer al 2008 i va absorbir tota l’energia de la que disposava. La maternitat va arribar al 2010 i ella la conseqüent anul·lació digital. A vegades encara em pregunto com vaig poder sobreviure a 2,5 anys sense dormir! El que sí vaig aprendre es que tinc moltes coses per dir, moltes coses per fer, i que aquests anys d’estrés m’han ensenyat que encara puc exprimir més.

No tenir marit es un problema quan no estàs bé de salut, però és un avantatge tremendo quan vols ser mare, treballadora, emprenedora i bloguera tot a la vegada, mentre intentes no ser massa mala amiga, germana i filla.

Amb la maduresa que dona acostar-se als 40 (!!), enceto la meva propia veu, amb nom propi, sense alter ego ni oculatacions. Aquesta sóc jo i les meves peripècies.